De com varem començar a anar a la platja

La Platja per Salvador Anton Clavé – Catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili

12.05.2020

Conservat al Museumslandschaft Hessen Kassel (MHK), el quadre La platja de Scheveningen, pintat l’any 1658 per Adriaen van de Velde, pintor paisatgista holandès del Segle d’Or, representa la platja segurament per primera vegada a la història del món occidental com a escenari per al lleure dels ciutadans. El quadre testimonia, probablement, la invenció de la platja com a pràctica cultural diferenciada tal com la coneixem en l’actualitat.

D’aleshores ençà la humanitat ha transformat el significat col·lectiu de la platja i l’ha convertit en un mite central de l’art de viure i de l’experiència col·lectiva. L’any 1836, Charles Dickens a The Tuggs´at Ramsgate en descriu ritus, jocs, usos familiars i interessos generacionals. L’any 1918 hi arriba la moda quan es donen a conèixer els vestits de platja de Coco Chanel que acabarien per convertir-se –amb portada de Vanity Fair inclosa l’any 1925- en símbol d’una pràctica social de referència durant el període d’entreguerres. Anys a venir, al 1948, és Pablo Picasso qui converteix la platja en un espai per a la imaginació amb la conegudíssima fotografia del parasol en la que Robert Capa, el reputat fotògraf de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, el retrata amb la seva esposa, Françoise Guilot. Arribarien, després, els Beach Boys, que l’any 1962 converteixen Surfin’ Safari en la banda sonora d’un escenari cultural, la platja californiana, que representa tot un estil de vida. D’aleshores ençà, la generalització de les vacances fa la resta i transforma la platja és un dels fenòmens culturals més sensacionals del nostre temps. Es així que ho interpreta l’any 1991 David Lodge quan fa que Bernard, el protagonista de Paradise News, pensi que, per causa de les seves platges, la Mediterrània s’ha convertit en el centre del món d’una manera tal que ni els primers cristians no ho haurien pogut preveure.

Certament, la platja simbolitza com les persones imaginem la nostra particular idea de paradís. Sigui Cambrils, Positano o Saint Tropez, la platja s’ha convertit en el somni d’un viatge imprescindible que fa retornar als orígens i ajuda a restablir –a manera de simulacre- els nostres vincles amb la natura. Ho destaquen de manera magistral Lena Lencek i Gideon Bosker en la seva obra imprescindible The beach. The history of paradise on earth (1998) quan diuen que “des del Cap d’Antibes a Coney Island, des de Bora Bora a Santa Barbara, aquesta zona de transició entre el mar i la terra representa el Nirvana”.

Definida pels seus components escènics -el mar, les ones, l’arena, la brisa, el sol-, la platja és, de fet, un paisatge espectacular on s’alliberen de manera plena totes les estètiques de la sensualitat humana. Símbol de benestar on salut, moda i relaxació es revelen a través de múltiples experiències personals, la platja és, també i per a tothom, un espai singular de contacte corporal amb la natura. Es així que anar a la platja s’ha convertit, més enllà de la relació ambivalent que actualment tenim amb el sol, en un hàbit cultural associat a la interacció social, a l’alliberament personal o al gaudi familiar. De la relaxació a la festa, del mirar al ser mirat, del repòs a la pràctica esportiva, de la infància a la tercera edat, la platja dóna resposta a allò que a uns i altres ens convé en cada moment de la nostra vida i reforça la nostra pròpia identitat personal a través de la comunicació i l’hedonisme, la sociabilitat i la introspecció, el joc i l’experiència, l’acció i la creació, l’experimentació i la consciencia de distinció.

Percebuda, reconeguda i utilitzada com un espai extraordinari per milions de persones cada any, la platja, moltes platges, s’omplen i, amb molta seguretat, seguiran omplint-se durant molts anys més. Potser perquè, tal com diu el poeta Vicent Andrés Estellés en el seu poema Aquest mar que sabem (1981), la platja, cada platja, ens fa sentir que “tornarem altre vespre i tot serà distint”.